en 24 Febrer 2013
Aquesta tarda m'he tancat a l'habitació dels meus pares i m'he encarat la campana del Clarinet al fons de l'armari.
El SI natural, com sempre havia de donar la nota inoportuna de fotre'm la peça per terra. Les posicions poc apreses se'm resistien pero l'Ànsia de tocar Brahms era tan forta que no ho he pogut evitar.
Ara sembla que la sonata núm. 2 Op. 120 surti un pèl més àgil. Una escala amb semicorxees ha millorat, l'agilitat en general també....
Brahms l'apassionat, el sensible m'ha salvat un dia que anava a pansir-se de nou.
Però no les tinc totes. Sé que d'un moment a l'altre, tornarà la tristor i l'ànsia quedarà enterrada en l'oblit,
Quins dies...
Publicat a: Música