Mai no m'havia sonat tan malament com avui.
Davant de l'afinador del meu germà, un de carot, les notes llargues, tal com em va recomanar l'Albert Peix, han sortit lamentablement malament.
Potser és la calor perquè jo sempre he tocat igual, la mateixa posició de llavis, la mateixa potència, la mateixa mossegada...
Després de fer alguns exercicis -encara amb l'afinador davant-, petites melodies sense sentit, només notes per comptar temps i lligadures, he optat per peces caramel: È lucevan le stele, Una sonata de Brhams per a clarinet -que ja us en vaig parlar fa temps-, Els himnes d'Estònia i Israel, ah, i les petites notes que fa el clarinet a la Serenata melancòlica de Txaikovski: És el tema principal del violí però a la coda, el clarinet dialoga amb el violí fent aquesta melodia de tres notes. És melancònic, però bonic.
He acabat morta. Els peus, sobretot, d'estar dreta. Sense cadira, a les golfes.
Sempre Clandestina....