Aquesta al Passeig una altra vegada.
2 o 3 dies sense i ja es notava que havia retrocedit en agilitat.
Ha passat un "músic" militar que quan feia la mili tocava la corneta. És un habitual de les passejades del Passeig i com no, de les salutacions.
Avui ha estat un estudi diferent. Una amiga del facebook, la Laura, m'ha volgut conèixer i ha quedat tan impressionada de la música que li agradaria fer-me un entrevista. Ella treballa -per dir-ho així- en un diari local, per amor a l'art, és a dir, gratis. No se'n sabia avenir que des del matí fins al vespre, la Música fos el meu referent: Em llevo amb Música: una cançó de bressol sueca; si m'envien missatges al mòbil, em surt l'Himne d'Israel que de ben segur, a molts els sortiria urticària; els recordatoris de l'agenda, el Cànon del Cafè i quan em truquen, El testament d'Amèlia. I per més gràcia, totes les melodoies interpretades a l'edat d'or del Clarinet, al juny del 2011, quan vaig començar.
Avui estava a mig gas i no l'he poguda impressionar tot i que per a ella, ja n'ha tingut prou, molt, que ja estaria disposada a buscar-me un concert, ni que sigui de barri. El meu germà, que és l'entès ha sentenciat que encara estic molt verda.
